L'endemà arrenquem amb la calma tot i que sabem que ens queden molts metres per cavalcar. A sota es veu perfectament el coll de Literola a l'esquerra amb la gran muralla rocosa que forma la cresta de Cabrioules. Estem a juny i per tant encara hi queda molta neu acumulada.

Magnífiques vistes al llac de Portillon d'Oo.

 

Primeres dificultats. Ens saltem el primer ràpel perquè preferim desgrimpar. Cal anar en compte però…

 

  

El coll de Literola que comença a quedar lluny…

 

 

 

Trams divertits on fluim sense corda, ara tu, ara jo… de com a molt III grau.

 

I per fi arriba el torn del "gendarme blanc" o "colmillo blanco". Es tracta d'una escalada divertida i molt aèrea de com a molt grau IV. És al tram de més dificultat i és la porta per accedir a les 4 agulles que venen després. Un clau a l'entrada intenta donar seguretat. Aquí la roca és bona i les vistes encara més. 

Just abans d'escalar el Colmillo Blanco

 

En Rusky assegurant des de la base del Colmillo Blanco

 

Travessa al Colmillo Blanco

I continuem assegurant-nos en algún tram vertical.

Després de la segona agulla no sabem si anar per una vira a l'esquerra o per una zona més vertical a la dreta. Decidim anar a la dreta conscients que segur que era per l'esquerra.

Entrem amb una zona d'aventura on ens en sortim prou bé, amb algun tram d'escalada més exigent a la part de dalt. Però avui anem amb corda i catxarros o sigui que xalem com nens.

I fluint fluint ens plantem dalt del cim de Lezat!

 

 

El descens és una mica delicat. No sabem ben bé per on és però tirem del nostre esperit explorador i trobem una canal de baixada amb roca molt descomposta. I un cop a la neu, fem un passeig fins arribar altre cop al coll de Literola.

 

Llarg descans d'estirar-se, menjar i pendre el sol i continuem amb el nostre propòsit: la cresta de Literola fins al Perdiguero.

 

Cim del Perdiguero, al moment just, de la bona llum, de les bones vistes…

 

Massís de l'Aneto… cresta d'Alba, de Cregüenya, de Llosars, Maladeta, Maldito, Aneto, Tempestades…

 

I el sol que se'n va…

 

Amb aquest pensament…

 

I com no, acabem amb un bany en aigua congelada però que ens deixa com nous i amb ganes de tornar a començar.

Data: 15 de novembre del 2015
Cims: Agulla Argarot (3.031m), Agulla Tchihatcheff (3.042m), Agulla Frankeville (3.057m), Agulla Escudier (3.340m), Agulla Daviu (3.350m), Aneto (3.404m)
Zona: Pirineu, Parc natural Posets-Maladeta, Vall de Coronas
Dificultat: AD. Cresta aèrea i exposada, mantinguda sobre el II-III grau, amb alguns passos de IV, un ràpel de 40m (que es pot fraccionar amb 2) i un de 20m.
Horari: 1h30 del refu a la Bretxa de Llosars, 4 hores de cresta
Companys: Rusky i Pere Herms
Material recomanable: 2 cordinos de 30m, 3-4 cintes express, friends mitjans, bagues per reforçar els rapels.
Aproximació: Des del refugi lliure de Corones (1.970m) seguir el sender de la normal a l’Aneto. Un cop a l’Ibon inferior de Corones (2.620m) desviar-se cap a l’est i dirigir-se a la marcada i evident Bretxa de Llosars (2.833m). 1h30m

Bretxa de Llosars: la trobem més nevada del què ens pensavem. Això fa que decidim no acabar d’arribar dalt la bretxa i agafem una canal que marxa a l’esquerra. Acabem de començar i ja estem improvitzant un camí inventat: grimpada per aquí, flanqueig per allí, desgrimpada delicada, ull amb la roca solta, per aquí no que hi ha neu gelada, millor per allà… i així fins dalt l’agulla Argarot. Però avui estem convençuts que la neu ens farà improvizar en més d’un tram ja que recordem del 2012 que en molts moments les dificultats de la cresta es resolien per la seva bessant nord i avui serà dificultós fer-ho a causa de la neu.

Des de dalt l’Aragarot, contemplem tot el recorregut de la cresta fins l’Aneto.

Ben marcada, la cresta de Llosars

Agulla Tchihatcheff: baixem una mica la canal cap a la banda de Llosars per anar a buscar una entrada que ens sembla atractiva i que no passa del IV. Un cop superat el primer tram flanquejo a la dreta i monto reunió just sota una placa tombada i fisurada.

Primer llarg a l’Agulla Tchihatcheff

 

Segon llarg a l’Agulla Tchihatcheff

La placa, vista des de dalt

Segon rapel a la Tchihatcheff

Dalt de l’última agulla, de fons el Poset

Molta neu al vessant nord

Crestejant després de la Frankeville

Últim ràpel

Fisura vertical amb pas de V

 

Últims metres

Data: 21 d'abril del 2015
Cims: Mont Blanc du Tacul (4.248m)
Zona: Alps, Mont Blanc du Tacul
Dificultat: Els pimers llargs de la canal, uns 400m, son rampes de neu de diferent inclinació màxim 55º. Es pot progressar en ensamble. A l'inici hi ha un curt ressalt de gel d'uns 10m i 70º. Els 5 llargs de gel son d'inclinaciò progressiva, L1 (30m, 70º), L2 (40m, 75º), L3 (50m, 80º), L4 (40m, 85º), L5 (30m, 70º). Després d'aquest llarg vam rapelar.
Metres dificultats: 400m canal de neu, uns 200m de gel
Orientació: Est
Horari: 1h els llargs de neu, 4h els trams de gel
Companys: Jordi Tona i Pere Herms
Material recomanable: dues cordes de 60m, 8 cargols de gel, alguns friends i aliens. Reunions equipades. Via rapelable.
Aproximació: Des del refugi de cosmiques, ens calcem els esquís i amb pocs menys de mitja hora som a peu de via, que queda a la cara est del Mont Blanc du Tacul. Per arribar als trams de gel ens cal superar la rimaia, nosaltres ho vam fer totalment per la dreta. Als 300m s'arriba a una bifurcació, la Gabarrou està a l'esquerra, a la dreta aniriem a parar a la Modyca-Noury, una mica més difícil.
Llibre: Escaladas en el Macizo del Mont Blanc, nieve, hielo, mitxo – Tomo 2

 

Línia d'ascens Gabarrou-Albinoni

Estem contents. Avui hem escalat la goulotte Chere i ens ha anat bé. Demà toca la Gabarrou-Albinoni. Tenim aquell pessigolleig a l'estòmac, mentre ens revifem al refugi de Cosmiques i contemplem, embadalits una preciosa posta de sol que tenyeix de diferents tonalitats els incontables cims del nostre voltant. Els alps son els alps i des d'aquí i amb aquestes vistes ens sentim els més afortunats.

 

Mont Blanc du Tacul

Els impressionants Drus i l'Aiguille Verte

Deant du Geant i Punta Walker

Mar de núvols

 

Línia d'ascens de la Gabarrou-Albinoni

Primera reunió que muntem

Remuntant la canal de neu

El Cerví traient el nas al mig de la foto

Primer llarg, Tona in action

Obrint el segon llarg, il menda in action

Obrint el 4rt llarg

Des de R4

Vistes del 4rt llarg des de la R

Cinquè i últim llarg

A l'última reunió, amb un tros de neu enclastat a l'objectiu

Cerví, Grandes Jorasses, Deant du Geant

Feia dies que perseguiem corredors sense èxit per culpa de les condicions i les altes temperatures de les últimes setmanes. Avui però hem triomfat de valent a la cara nord del Tuc mig de la Tallada. Un corredor que es pot explicar en tres capítols: el primer, tècnic i interessant amb tres ressalts de gel, el segon, una canal de neu amb molt d’ambient i el tercer, una variant d’un mixte molt divertit.

Data: 5 d’abril del 2015
Cims: Tuc del Mig de la Tallada (2.791m)
Zona: Vall de Molières
Dificultat: Els primers 100m son els més tècnics, amb una xemeneia encaixonada de gel de 80º al primer llarg i un fil de gel en mixte de 70º/III+ al tercer. Els següents 300m son d’inclinació moderada entre 45º-60º de neu. Es poden fer els últims 100m per una variant a la dreta de la canal principal on trobem trams de mixte de fins a III+ que ens porten molt a prop del cim. Informació variable segons condicions de neu i gel.
Metres Canal: 500m
Orientació: Nord
Horari: 2h30min l’aproximació, 6h el corredor, 2h30 la baixada
Coradad: Jordi Tona i Pere Herms
Material recomanable: dues cordes de 60m, 3 o 4 cargols de gel, 3 o 4  pitons, friends, tascons, bagues varies. Via de difícil protecció. Hi ha algún clau de tant en tant.
Aproximació: Aparquem el cotxe damunt de l’entrada sud del túnel de Viella. Des d’aquí remuntem la vall de Molières direcció l’oest i per la dreta del riu. Quan sortim del bosc, creuem el riu i  veurem un contrafort als peus del Mig de la Tallada que cal superar per una pala de neu de 40º-45º. Un cop superat dirigir-se a la base del corredor per pendents de 45º-50º.
Mapa: Mapa Alpina Ribagorça 1:25.000
Vèrtex nº 214

Línia d’ascens

Entrada

Mapa de la zona

Sona el despertador. El vent bufa amb força i ens fa témer lo pitjor. Però son tantes les ganes de fer el corredor que res ens privarà d’intentar-ho. Així que agafem trastos i sortim disparats pensant que segur que el vent pararà amb les primeres clarors del dia. De seguida es veu la cara nord del Tuc Mig de la tallada i els primers raigs de sol tenyeixen vermelloses les seves puntes mentre el vent va remetent.

Parem un moment abans d’afrontar el contrafort per posar-nos els grampons i analitzar la via. El corredor és molt evident, el resseguim amb els ulls i la intuició ens diu que avui trobarem unes condicions boníssimes, però ho diem amb la boca petita no fos cas que ens portes malastrugança. Amago un pal sota uns matolls i continuem piolet en mà per superar el contrafort per una pala de neu molt encaixonada. Guanyem desnivell amb rapidesa, aquí les pendents son de 40º-45º. Un cop dalt fem la ruta que ens sembla més evident fins a la base de l’Inserso. Però per arribar-hi cal superar la pala d’entrada de 50º-55º. La neu és ben dura així que ascendim clavant puntes que ja va bé per començar a escalfar els bessons.

Aproximació

Últimes rampes

Entrada corredor

De seguida ens trobem penjats sota el primer llarg que en Tona em cedeix generosament. Potser el millor hagués estat muntar reunió uns metres més avall ja que aquí no trobem res per fer-ho. Es per això que clavo un pitó abans de sortir i un cargol de gel al cap de pocs metres. Surto enganxat per la paret dreta del corredor ben encuriosit i amb la incognita de saber com estarà el gel dels primers 100 metres. Començo per un ressalt de 65º d’un gel exquisit. Després d’aquest, un altre tram una mica més dret i finalment el tram més bonic de la via, una encaixonada xemeneia de gel de 80º. Dels tres cargols de gel ja n’he posat dos, o sigui que em tocarà fer-la sense posar cap protecció al mig i ja veurem si en puc posar alguna a la roca després de la xemeneia. Tinc una escapatoria per l’esquerra, un ressalt més planer i també força bonic. Però vaig per la xemeneia. Intento ser tot lo fi que puc per no fer destrossa. Però el gel està increïble, compacte i brillant. Surto per dalt i efectivament no puc protegir, però a partir d’aquí ja s’aplana. Apuro els 60 metres, monto reunió i en Tona que puja. El següent llarg comença amb neu dura fins que apareix un últim ressalt de mixte amb un fil de gel (70º, III+). Just a l’entrada d’aquest tram, hi ha dos claus on podríem haber muntat reunió, però nosaltres hem reduït a dos llargs el què es podria fer amb tres en cas d’aprofitar els pitons. En aquest tram de mixte, hi ha algun clau també.

Segon llarg. Última dificultat abans de les rampes de neu, tram mixte de 70º, III+

A partir d’aquí tirem amunt a l’ensamble per unes pendents de neu dura d’entre 45º i 65º. El dia és espectacular, aquell fred just per tenir bones condicions però sense passar-se, gens de vent, cel blau, unes vistes increïbles i un ambient ben alpí per aquesta canal que s’enfila cap al cim del Mig de la Tallada. Crido en Tona que monti reunió doncs hi ha un punt que la canal s’estreny i em cauen els troços de gel que ell desprén a sobre.

Tram de neu

Al final s’estreny

Vistes avall

Els últims 100 metres els fem per una variant a la dreta seguint unes parets gelades i unes línies de mixte. No sabem ben bé on ens portaràn però seguim la intuició i les ganes d’aventura. El gel i la neu aquí ja no estan tant bé doncs queda una mica més exposat al sol. Però les vistes cada cop son més amples i profundes, com l’euforia que sembla disparar-se a l’intuir la cresta final. Però per accedir-hi haurem de superar un últim tram rocós de III+ força elegant amb bones preses tant de peus com de mans, la última dificultat abans d’arribar a pocs metres del cim.

En Tona en acció

Tram de mixte

Últim tram rocós abans de cim

Mengem i bevem abans d’arribar-hi per evitar el vent, desem material. Cinc hores després posem els peus damunt del Tuc del Mig de la tallada, Ens abracem, fem la foto per immortalitzar el moment i sortim disparant avall a buscar el ràpel que ens deixarà molt a prop de la colladeta de la Tallada.

Al cim

Dues hores després arribem cançats al cotxe. A les 11 hores d’activitat d’avui, cal sumar-li les 10 hores d’activitat d’ahir on vam intentar la cresta de Tumeneia amb els esquís a l’esquena, però aquesta és una atra història…

Vall de Molières

Coll de baixada

El premi un cop arribem a la furgo