Feia setmanes que somiavem amb aquesta via, però mai ens haviem parat a pensar que triomfariem d’aquesta manera: sent els primers del dia que ens ficavem a la goulotte, amb un gel en perfectes condicions i una meteo generosa, amb vistes i cel blau. La resta va ser un deixar-se portar, un fluir amb cada cop de piolet i grampó, molts de suspirs d’emoció i algun ensurt.


Data: 21 d’abril del 2015
Cims: Mont Blanc du Tacul (4.248m)
Zona: Alps, Mont Blanc du Tacul
Dificultat: Els pimers llargs de la canal, uns 400m, son rampes de neu de diferent inclinació màxim 55º. Es pot progressar en ensamble. A l’inici hi ha un curt ressalt de gel d’uns 10m i 70º. Els 5 llargs de gel son d’inclinaciò progressiva, L1 (30m, 70º), L2 (40m, 75º), L3 (50m, 80º), L4 (40m, 85º), L5 (30m, 70º). Després d’aquest llarg vam rapelar.
Metres dificultats: 400m canal de neu, uns 200m de gel
Orientació: Est
Horari: 1h els llargs de neu, 4h els trams de gel
Companys: Jordi Tona i Pere Herms
Material recomanable: dues cordes de 60m, 8 cargols de gel, alguns friends i aliens. Reunions equipades. Via rapelable.
Aproximació: Des del refugi de cosmiques, ens calcem els esquís i amb pocs menys de mitja hora som a peu de via, que queda a la cara est del Mont Blanc du Tacul. Per arribar als trams de gel ens cal superar la rimaia, nosaltres ho vam fer totalment per la dreta. Als 300m s’arriba a una bifurcació, la Gabarrou està a l’esquerra, a la dreta aniriem a parar a la Modyca-Noury, una mica més difícil.
Llibre: Escaladas en el Macizo del Mont Blanc, nieve, hielo, mitxo – Tomo 2

 

Línia d’ascens Gabarrou-Albinoni

Estem contents. Avui hem escalat la goulotte Chere i ens ha anat bé. Demà toca la Gabarrou-Albinoni. Tenim aquell pessigolleig a l’estòmac, mentre ens revifem al refugi de Cosmiques i contemplem, embadalits una preciosa posta de sol que tenyeix de diferents tonalitats els incontables cims del nostre voltant. Els alps son els alps i des d’aquí i amb aquestes vistes ens sentim els més afortunats.

 

Mont Blanc du Tacul
Els impressionants Drus i l’Aiguille Verte
Deant du Geant i Punta Walker
Mar de núvols

 

Ens llevem ben d’hora. Volem ser els primers d’entrar a la via i no haber de patir ni esperes a les reunions ni caigudes de trossos de gel. Son les 5 del matí i provem d’esmorzar tant com podem. Entre els nervis i l’hora, costa empassar alguna cosa. Galetes, cereals i pa amb nocilla. Preparem les coses i una hora més tard sortim del refugi. Estem sols, ens sentim sols i els sentits gaudeixen d’un bonica sortida de sol. Els Drus, Deant du Geant, Aiguille Verte, Punta Walker… els seus perfils sembla que ens aguarden a l’horitzó. És increïble poder navegar tant fàcilment entre aquests gegants i a aquesta alçada.
 
 
 
Els esquís llisquen amb rapidesa per una neu ben gelada. Aquest és l’únic so que ens arriba a les orelles. De tant en tant parem per consensuar la ruta. Passem més a prop del Gros Rognon que de la Punta Lachenal, però llavors veiem que hagués estat millor fer-ho al revés.  Una llum tímida i vermellosa tenyeix la cara est del Mont Blanc du Tacul. Busquem la via amb la mirada i l’identifiquem a l’instant. Ens hi dirigim fins que s’acaba la pendent, el flanqueig i posem pells per remuntar desnivell. La via sembla en perfectes condicions i de moment no hi ha ningú. S’aprecia perfectament la pendent de neu, llavors el gel i la bifuracació de la gabarrou i la Modica. També veiem que hi ha força neu acumulada a la part alta de la muntanya.
Línia d’ascens de la Gabarrou-Albinoni
Passem prop d’una tenda on estan acabant d’empacar el material. Pel sud veiem dos esquiadors que sospitosament semblen dirigir-se al mateix destí que nosaltres. “Ens hem d’afanyar, els de la tenda i aquells dos d’allà a baix segur que van a la Gabarrou”. Accelerem el pas i en poc menys de mitja hora ja som al peu de la canal. Al cap de pocs minuts arriba el primer dels dos esquiadors. L’altre va fent. Però ja veiem els de la tenda com comencen a remuntar cap a nosaltres. Sense perdre temps, preparem material, m’encordo i surto disparat amunt. Remunto el con de neu intentant seguir les traces d’ahir però m’enfonso bastant. Creuo la rimaia per la dreta, està una mica oberta així que em protegeixo amb el friend del 2. Em salto la primera reunió i quan s’acaba la corda en Tona surt i continuem a l’ensamble. És un ascens força físic doncs no hi ha traça feta i m’enfonso a cada passa.
 
 
Em trobo el primer i únic ressalt de gel durant la canal de neu. Deu tenir uns 70º i està una mica granizat. Poso un parell de cargols de gel i surto per dalt. Al ser gel una mica precari decideixo aprofitar la segona reunió per muntar-la i assegurar millor amb en Tona. 
 
Primera reunió que muntem
 
Al cap de poc arriba, canviem els torns i ell continua amunt. Observo que darrera nostre hi ha dues cordades que van progressant per la canal. Però nosaltres obrim traça i els de darrera no. Això fa que mica en mica es vagin apropant. N’hi ha una que monta totes les reunions, l’altra puja a l’ensamble.
 
Remuntant la canal de neu
 
En Tona crida reunió i surto disparat amunt. Arribo a la seva alçada però sense parar continuo remuntant. Pujo tot lo ràpid que puc, però pendent de si apareix el Cerví cap a l’Est. En algún punt d’aquesta canal, per fi el veig, allà al fons de l’hortizó mig amagat i a contra sol.
 
El Cerví traient el nas al mig de la foto
 
Quan s’acaba la corda continuem a l’ensamble. És la única manera de poder ser els primers d’escalar la via. Continuo enfonsant-me bastant. Miro avall i veig els dos caps de cordada per davant d’en Tona. Per sort uns se’n van a fer la Modica i dels altres dos n’hi ha un que va molt lent. És una llàstima haber de córrer tant però és el què hi ha. I tenim clar que volem ser els primers per evitar caigudes de gel i encara més després d’haver obert traça durant 400 metres!
 
Arribo sota el primer ressalt de gel i monto reunió a la dreta a un grapat de cordinos vells passats per dos claus. Arriba en Tona i seguint la lògica obre el primer llarg. Segons la guia es tracta de 30 metres amb inclinació de fins a 70º.
 
Primer llarg, Tona in action
 
En Tona surt i progressa amb seguretat i elegància. El perdo de vista i de cop sento “Reunió!”. Surto disparat. Els piolets es claven molt bé. L’ambient és espectacular. Arribo on és ell, ens passem material i em preparo per obrir el segon llarg de 40 metres i 75º. La sortida és més tumbada però de seguida va guanyant inclinació. Pujo gaudint al màxim. El gel està en perfectes condicions i em sento segur en mig d’aquesta goulotte que sembla feta expressament per escalar.
 
Obrint el segon llarg, il menda in action
 
 
 
Poso un cargol per aquí, un altre per allí… fins que trobo la reunió a mitja pendent i m’estranya. Pregunto a en Tona quanta corda em queda. Sento un soroll, miro amunt i veig una llengua de neu que se’m tira al damunt. Crido allau amb totes les meves forces, alhora que m’agafo tant fort com puc als cordinos de la reunió mentre intento apartarme tant com puc de la línia de caiguda de la neu. Son pocs segons però es fan llargs. Un cop deixa de baixar neu m’asseguro bé amb els mosquetons, crido que estic bé i pregunto a en Tona com està. Emblanquinat però bé. M’ha anat d’un pèl, si m’agafa a mig llarg segur que m’hagués arrossegat goulotte avall. Em ve al cap l’experiència al Roc del Boc unes setmanes abans on també em va passar una allau per sobre. Respiro alleujat però acollonit per si la muntanya torna a purgar. I aquesta muntanya és molt gran. I a dalt hi ha molta neu. 
 
Monto reunió i en Tona puja. Comentem la jugada però ningú parla de girar, o sigui que continuem amunt. Deduim que aquesta és la reunió correcte, així doncs, en Tona surt per obrir el tercer llarg que ja és una mica més empinat, uns 40 metres amb trams de 80º. Ara l’incertesa però és si tornarà a caure una purga. Comentem que “millor posar més cargols de gel del compte per estar el màxim de protegits”. Quan vaig a fer una foto em dono compte que m’ha entrat neu a dins la càmera de fotos i ha deixat de funcionar. Em concentro en assegurar-lo i parar bé la orella per si es torna a escoltar algun sorollet sospitós. De tant en tant cauen troços de gel espontanis, alguna pluja fina de neu pols.
 
El tram més dret en aquest llarg és al començament, llavors s’aplana i hi ha una secció de neu abans de l’altre llarg. Les vistes cap a l’est son espectaculars amb el Cerví cada cop més majestuós en l’horitzó. Sento “reunió” i surto disparat. Escalo amb ganes, concient de que no és fàcil venir fins aquestes muntanyes, ni és fàcil trobar-les en tant bones condicions. I a més, avui tenim el privilegi de ser els primers del dia d’escalar una bonica i mítica via. Per això intento gaudir encara més el fet de ser als alps. Clavo els piolets amb intensitat però intentant no passar-me de força. Pico fins que estic convençut que ha quedat ben clavat. Busco bons peus, fàcils de trobar doncs és nota que aquesta temporada ha passat força gent per aquesta via. Els trams estan força marcats, cosa que fa que sigui una mica menys dificultós progressar. Però aquest fet no treu ni una mica d’emoció a la progressió.
 
Arribo a l’alçada d’en Tona, al mig de la campa de neu i a uns metres de l’inici de l’últim llarg, d’uns 40 metres i 85º. Ens passem material i sense pedre temps encaro els primers metres de gel. La goulotte es posa tiessa de seguida i em fa treure el millor de mi. No em trec del cap l’episodi de l’allau així que intento anar ràpid i posant algun cargolet més del compte. El llarg és guapíssim. A la part alta hi ha el tram més empinat i s’ha d’escalar amb delicadesa doncs el gel és una miqueta més fi. Cop de piolet per aquí, moviment de grampons per posar-se bé i de nou el gest de clavar el piolet ni molt lluny ni molt a prop sino a aquella distància que et permet de pujar peus amb seguretat.
 
Obrint el 4rt llarg
 
Encaro la part més plana gairebé corrent per por a una nova purga, i sense posar cap cargol em llenço a la caça de la reunió que he vist a la dreta uns metres més amunt. Hi arribo alleugerit. És increïble les sensacions que crea la ment. He gaudit de l’escalada però he estat incapàs d’abstraure’m de la por d’una nova allau. En algún lloc vaig llegir que l’alpinista no ha de conviure amb la por sinó intimar-hi. A mi m’ha costat fer-ho en aquest llarg. Crido a en Tona que ja pot pujar. Comprobo que la càmera ja funciona i immortalitzo el moment.
 
Des de R4
Vistes del 4rt llarg des de la R
 
Quan en Tona està a mig fer, cau una altra petita allau de neu pols, poc perillosa, però no deixa de ser un altre avís. Sense perdre temps, ens passem material i surt amunt per escalar el cinquè i últim llarg. És curtet, d’uns 30 metres i 70º, però és ben bonic.
 
Cinquè i últim llarg
Troba l’última reunió quan comença la neu i en uns blocs de la dreta. A partir d’aquí el gel s’acaba i comença una pala de neu que et porta a l’aresta E del Mont Blanc du Tacul. Però avui nosaltres ho deixarem aquí, i de fet, és on la majoria de cordades para. No tenim ganes d’enfilar-nos fins al cim ja que la neu és tova i veiem que l’última pala està força carregada. A sota hi ha dues cordades que ens trepitgen els talons. Es per això que no podem entretenir-nos gaire doncs no volem que ens passin al davant per rapelar. Fem la foto de rigor, prenem vistes i comencem a rapelar, ben satisfets de com a anat l’escalada.
A l’última reunió, amb un tros de neu enclastat a l’objectiu
Cerví, Grandes Jorasses, Deant du Geant
Desfem tot el que hem pujat a base de rapels. Arribem a baix assedegats i famolencs. Hem estat gairebé 6 hores sense pràcticament ni menjar ni beure, però és que la pròpia activitat ens ha absorbit tant, que ni hi hem pensat. Ara sí, ens abracem satisfets de com a anat a jornada. “Millor impossible” ens diem, mentre mirem al voltant i ja somiem de tornar de nou per trepitjar alguna d’aquestes muntanyes.