Cresta elegant, força exposada i de dificultat moderada per arribar al cim més alt dels Pirineus. Les parts més tècniques es concentren en l’ascens a les tres primeres agulles però un cop arribats a la bretxa superior de Llosars les dificultats minven tot i que l’exposició és mante fins a l’Agulla Escudier. Amb en Rusky vam intentar completar aquesta cresta el juny del 2012, però la incertesa de la meteo va fer que decidíssim no pujar a les agulles Tchihatcheff i Frankeville per accelerar l’ascensió. Aquest cop no tant sols ho aconseguim sinó que ho fem amb efemèrides ja que la segona agulla del dia i de nom impronunciable va suposar el tresmil número 200 per en Rusky. Una bonica agulla per arribar a aquesta xifra màgica i que el deixa molt a prop de completar els 212 cims de més de 3.000 metres del Pirineu. Però els dos sabem que els números en muntanya son secundaris i que el més important son les vivències i sobretot la manera de viure-les. I ahir va ser una altra explosió d’adrenalina muntanyenca, un autèntic luxe per l’esperit que altre cop va sentir-se totalment lliure. 
 

Data: 15 de novembre del 2015
Cims: Agulla Argarot (3.031m), Agulla Tchihatcheff (3.042m), Agulla Frankeville (3.057m), Agulla Escudier (3.340m), Agulla Daviu (3.350m), Aneto (3.404m)
Zona: Pirineu, Parc natural Posets-Maladeta, Vall de Coronas
Dificultat: AD. Cresta aèrea i exposada, mantinguda sobre el II-III grau, amb alguns passos de IV, un ràpel de 40m (que es pot fraccionar amb 2) i un de 20m.
Horari: 1h30 del refu a la Bretxa de Llosars, 4 hores de cresta
Companys: Rusky i Pere Herms
Material recomanable: 2 cordinos de 30m, 3-4 cintes express, friends mitjans, bagues per reforçar els rapels.
Aproximació: Des del refugi lliure de Corones (1.970m) seguir el sender de la normal a l’Aneto. Un cop a l’Ibon inferior de Corones (2.620m) desviar-se cap a l’est i dirigir-se a la marcada i evident Bretxa de Llosars (2.833m). 1h30m

Bretxa de Llosars: la trobem més nevada del què ens pensavem. Això fa que decidim no acabar d’arribar dalt la bretxa i agafem una canal que marxa a l’esquerra. Acabem de començar i ja estem improvitzant un camí inventat: grimpada per aquí, flanqueig per allí, desgrimpada delicada, ull amb la roca solta, per aquí no que hi ha neu gelada, millor per allà… i així fins dalt l’agulla Argarot. Però avui estem convençuts que la neu ens farà improvizar en més d’un tram ja que recordem del 2012 que en molts moments les dificultats de la cresta es resolien per la seva bessant nord i avui serà dificultós fer-ho a causa de la neu.


Des de dalt l’Aragarot, contemplem tot el recorregut de la cresta fins l’Aneto.

Ben marcada, la cresta de Llosars


Agulla Tchihatcheff: baixem una mica la canal cap a la banda de Llosars per anar a buscar una entrada que ens sembla atractiva i que no passa del IV. Un cop superat el primer tram flanquejo a la dreta i monto reunió just sota una placa tombada i fisurada.

Primer llarg a l’Agulla Tchihatcheff
 
El segon llarg és una placa tombada i fisurada de III i que et deixa pràcticament dalt de la Tchihatcheff.

 

Segon llarg a l’Agulla Tchihatcheff
 
La placa, vista des de dalt
Celebració dalt de la Tchihatcheff, 200 cims de tresmil per en Rusky! Moltes felicitats!
 
 
Per baixar d’aquesta agulla hi ha un rapel de 40m. Més a la dreta i avall veiem una instalació de rapel que deu ser de 30m, però nosaltres decidim baixar per la instalació de 40 i fraccionar-lo amb dos. Les bagues estan força podrides, millor reforçar-les, tot i que nosaltres no ho fem. Paro uns metres més avall quan em trobo una altre munió de bagues podrides i on faig el fraccionament. Llavors ens donem compte que 5 metres a sota i amagada fins d’una ampla fisura i ha una instalació de rapel amb parabolt i tot.
 
 
Segon rapel a la Tchihatcheff
 
Agulla Frankeville: acabat el ràpel seguim per l’aresta i bordejem els passos verticals per la vessant de Llosars i per terreny més o menys fàcil arribem a l’agulla Frankeville. A partir d’aquí és continua per terreny gairebé horitzontal fins a trobar l’últim ràpel de la jornada i que et deixa a la bretxa superior de Llosars.
 
Dalt de l’última agulla, de fons el Poset
Molta neu al vessant nord
Crestejant després de la Frankeville
Últim ràpel
Agulla Escudier: la ruta “normal” marxa per l’esquerra i per la vessant de Coronas, però altre cop per la neu decidim mirar altres opcions. Ens crida l’atenció una fisura vertical que hi ha uns metres a la dreta. Secció de IV amb un pas finet de V. Reunió i contimuem amunt.
 
 
Fisura vertical amb pas de V
 
El recorregut continua per terreny fàcil però exposat, passos de III i IV sobre grans blocs. Altre cop, improvisem el nostre camí sempre amb tendència a passar per la vessant sud.
 
 
 
 
 
Després de superar l’Agulla escudier, el terreny ja es calma per acabar còmodament dalt de l’Aneto.

 

Últims metres
 
Cim! El tercer cop que el trepitjo. I torno a tenir altre cop l’impuls de pujar tant amunt com sigui possible. No per contemplar la humanitat per sota dels meus ulls com feia Nietzsche, sinó per estar el més a prop possible de la immensitat del cel.
 
 
 
 
 
Vistes cap a la Maladeta, Astorg, Medio… i de fons la cresta de Cabrioles, el Maupas, Perdiguero, Vignemale…
 
 
 
Però la jornada ens tenia preparada una última sorpresa. A l’arribar al refu vam tenir que superar l’últim escull, una punxada inoportuna que, altre cop, treballant en equip vam superar molt elegantment, gairebé tant, com les grimpades a la cresta.